Viatge a la solitud

bardenas_01_featured_b

Entre Lleida i València, una mica més de 1.100 quilòmetres permeten viure l’experiència de la terra i de la solitud, pedalejant per pistes de terra i petites carreteres.
Com amant de la terra, de les geografies ocultes i ignorades i del nomadisme ciclista, la meva inquietud em va portar l’estiu passat a plantejar aquest recorregut per paisatges oberts, rurals, inerts. Paisatges aliens a allò efímer, carr egatsde solitud. Transitar per aquests és submergir-se en l’experiència del marge, fora del temps present; tornar a un moment pretèrit on el temps és temps, sense fugacitats; on la terra, la pols i les pedres ho inunden tot en una mena de projecció contínua. Un viatge de contrastos temporals, territorials i paisatgístics que tempta amb el silenci de la despoblació als que habitem en zones amb alta densitat demogràfica.
Els espais solitaris d’aquest viatge transcorren per geografies amb infinites ondulacions a pèrdua de vista, on el pedaleig s’assembla a una navegació terrestre per un mar d’onades pètries, sota cels nets de contaminació i exageradament estrellats durant les nits.

Els Monegros
volata_gravel_22082016022
Sariñena és la porta d’entrada a aquest petit desert, un dels més septentrionals d’Europa. A Sariñena s’accedeix per eternes rectes de grava, carreteres senyalitzades però no asfaltades, al més pur estil del Midwest americà. La zona és estepària i el caràcter humà semi-àrid. Tot es contagia en una mena d’harmonia orgànica. Els Monegros imposen la seva llei. El territori i la seva gent tenen els seus propis mecanismes de funcionament; cal respectar-los. La terra sense aigua deixa al descobert fantasioses formacions minerals i les seves pistes, en general en bon estat, permeten una incursió còmoda i en condicions. Pedalegem a primera hora del matí, evitant l’infern del migdia i buscant una llum rica en matisos, capaç de ressaltar el paisatge. Els Monegros es despleguen en petits barrancs solcats una vegada per una aigua avui inexistent. Les pistes els travessen o els voregen, mentre ens imbuïm d’aquest microcosmos aliè al món real. Alguns camps apareixen sobtadament; algú els ha de llaurar. Algú que no és aquí. És l’empremta humana en aquest cosmos tan proper i tan llunyà de la civilització.

volata_gravel_24082016015Les Bardenas Reales
Les Bardenas Reales, com els Monegres, cal viure-les a primera o última hora del dia. L’espai ja no és el Midwest inicial d’aquest viatge, sinó un Far West en tota regla. Els capricis de l’aigua i el vent han modelat formacions estrambòtiques, donant lloc a la seva fesomia actual. Es tracta d’un paisatge cataclismàtic, del dia després. La vida, aquí, és menys vida. El rastre humà es resumeix en alguna petita cabana autoconstruïda amb funcions de refugi per a caçadors. L’escenari faria les delícies dels cinèfils seduïts pel Western.
Argiles, guixos i gresos ho dominen tot. De caràcter dòcil, aquests materials han permès que les inclemències excavin profunds barrancs i solcs, i modelin altiplans d’aspecte tabular. L’espai el poblen cims plans i, per contrast, esmolades agulles i crestes fràgils i trencadisses que s’esmicolen sota els nostres peus quan les recorrem. El ciclista s’ha de limitar a circular per les pistes principals, amples i de bon ferm, perquè cal tractar amb tot l’afecte que es mereix aquest Monument Valley a escala. El silenci és absolut, harmonitza amb un paisatge mínim, auster, de vida gairebé imperceptible. Un cant a la sobrietat, tan sols esquerdat pel penetrant brunzit dels caces de l’Exèrcit de l’Aire, que s’ha apropiat d’una part d’aquest petit univers per reduir-lo a camp de tir. Sense paraules …

El riu Ebre. Aigua, fruita i vinyesvolata_gravel_25082016008
De les Bardenas Reales cap a la Rioja, no hi ha més que seguir el riu Ebre. A pocs quilòmetres del desert, es dóna aquesta realitat fluvial. L’abundància d’aigua rega la ribera: en ella, es desenvolupa una fèrtil activitat agrària. Fruiters i hortalisses i un ric bosc de ribera moblen el GR-99, el sender de Gran Recorregut que, fidel al riu, l’acompanya des del seu naixement fins a la desembocadura a la Mediterrània. Remuntem l’Ebre per aquesta pista que, meandre a meandre, registra cada acte, cada corba, cada gest de l’aigua. Logronyo ens acull. La ciutat i les seves tapes, i els seus carrers agitats amb gran tràfec de vianants, entre els quals destaquen els pelegrins que es dirigeixen a Sant Jaume de Compostel·la. Se’ls reconeix d’una hora lluny: no poden dissimular un caminar perjudicat pels dies de marxa, a més d’ostentar l’omnipresent petxina i una pell que el sol s’ha encarregat de torrar. Les pistes de grava i asfalt solquen vinyes i camps de cereal. Els primers llueixen un ordre gairebé marcial, en files perfectes i equidistants; els segons, un groc intens saltat de bales de palla. A la vista, sempre algun grup de pelegrins arrosseguen els peus per aquests camins polsegosos. El vi i el pelegrí, l’un i l’altre, són els principals reclams turístics d’aquesta terra antiga, plena de mostres d’arquitectura medieval.

gravel-le-nomade_2016_26082016005La serra de la Demanda i el mantell forestal
Aviat el nostre viatge tocarà el seu límit occidental i virarà rumb al sud. La serra de la Demanda espera. Aquestes muntanyes conformen una muralla franquejable que supera la cota dels 2.000 metres. Des de l’estació d’esquí de Valdezcaray, les pistes de terra guanyen alçada de manera progressiva. El ferm, acceptable, permet recórrer amb comoditat l’espina d’aquest massís. En el seu vessant meridional, Monterrubio de la Demanda està en festes. L’obligada processó i els veïns abillats amb les seves millors gales ens transporten a una pel·lícula de Buñuel. O potser de Berlanga.
Els boscos, a Burgos i Sòria, conformen un tapís continu i una font de riquesa per als pocs habitants que poblen les seves terres. Precisament, aquesta última província és la que gaudeix de menor densitat demogràfica d’Europa. Els seus boscos, cims i camps dissimulen bé l’absència humana.
Per la llera del canó del Río Lobos, un corriol sense dificultat ens descobreix les seves parets d’un calcari excepcional. En els seus tons grisencs i vermellosos ressona el cant dels rapinyaires que les habiten. La frescor del matí impedeix que la llum penetri; el moment del dia no fa justícia a la bellesa del paratge. Cal esperar que el sol s’elevi. La solitud d’aquest espai s’obre sobre una esplanada d’herba, on l’ermita romànica de Sant Bartomeu s’alça impertèrrita davant la roca vertical.

Cap a Valènciaberlanga-de-duero_2016
El camí cap a València depara, una i altra vegada, repetits tobogans d’intensitat variable. Guadalajara, aquesta geografia rítmica, es torna altament tediosa al ciclista. Vent, rectes i tobogans l’assetgen fins arribar a Terol.
La ciutat aragonesa té quelcom de senyorial i el seu patrimoni sesubmergeix en la profusió ornamental de l’estil mudèjar. No debades part d’aquest ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Un descans i una visita són obligats abans d’encarar l’última part d’aquesta road story.
Rumb a València, cal recórrer a la artèria ciclista més llarga d’Espanya, si volem cobrir amb una certa eficiència els 140 quilòmetres que separen les dues ciutats. La Via Verda de Ojos Negros alterna asfalt amb terra pels escenaris de la Batalla de Terol. Barracas, el primer poble de Castelló, és un concentrat de poques cases i diversos restaurants de carretera, i algun bordell per completar l’aturada en el camí, obligatòria per als transportistes en el seu trajecte cap al Mediterrani. Després del coll de Barracas, la vall del riu Palància es pobla d’ametllers que els tarongers substituiran alguns quilòmetres més tard. El clima sec cedeix enfront d’una intensa humitat que altera la transpiració. La costa està a tocar; ho anuncia el monocultiu del cítric que s’estén per la plana. Cau la tarda; els animats pobles de l’Horta de València són l’alegre contrapunt a les terres eixutes. L’entrada a València, al seu casc antic, la vàrem realitzar per les Torres de Serrans, les portes medievals que tancaven la ciutat al viatger. Són les 21’30 hores. Sota la nit, els carrers engoleixen rius de gent a la recerca de la fresca en la multitud de terrasses que entapissen les seves places i placetes. Els palaus medievals ens parlen d’un temps pretèrit on les lletres i el comerç van situar aquesta ciutat en el centre de la cultura mediterrània. Cal passejar-la per entendre-la. Benvinguts al present.

NOTES:
1. Text extret d’un article que he escrit per a la revista Volata # 9.
2. Aquest viatge es va realitzar amb dues bicicletes Gravel Le Nomade, amb cobertes de 700×42.
GALERIA

2 Comment

  1. David says: Reply

    Realmente habéis hecho un viaje muy guapo y sólo leyendo el texto te entran ganas de subirte a una bici y pedalear.

    1. Hola David, efectivamente fue de esos viajes cerca de casa pero que marcan por la singularidad de los lugares y la soledad de los paisajes. Encantado de que te haya gustado. Un saludo!

Leave a Reply